Volcans

La paraula volcà prové de l'illa Vulcano, al sud-est de la costa d'Itàlia. A causa de la freqûència d'erupcions en aquesta illa, els romans la consideraven la forja de Vulcà, el déu del foc i el creador d'armes.

Llavors poden definir el volcà com una estructura geològica per la qual emergeix magma de l'interior del nucli del planeta que en sortir a l'exterior es converteix en lava,  i després en roca fosa, a causa de la pèrdua de gasos. L'ascens del magma es produeix generalment en les anomenades erupcions volcàniques a causa dels gasos interiors que l'empunyen cap a dalt. En acumular-se el material que sorgeix de l'interior, es forma una estructura cònica a la superfície que pot arribar a centenars de metres o quilòmetres d'alçària.

Parts d'un volcà:

• Cambra magmàtica: magatzem intern on s'acumula la matèria sotmesa a gran temperatura i pressió (magma). Està situada a una profunditat de 10 a 70 km.
• Xemeneia (conducte de sortida): fractura a través el magma surt  l'exterior.
• Con volcànic: elevació del terreny formada pels materials emesos pel volcà.
• Cràter: petita depressió situada al vèrtex del con volcànic. 
• Quan el té un diàmetre gran es diu caldera.
• Quan hi ha petits cràters a l'interior de la caldera s'anomenen hornitos.

Tipus de volcans:

-Segons la seva forma i tamany de conducte per on surt el magma:

• Volcans fissurals: 
• La lava surt en grans quantitats amb una fissura de gran longitud.

• Volcans puntuals: 
• L'erupció es produeix per un punt.

-Segons la fluidesa de la seva lava i el tipus d'erupció:

• Vulcanià: 

• La lava es espessa. àcida i forma un tap al cràter.
• Quan entra en erupció es produeixen explosions on el tap surt convertit en cendres i bombes.
• També llencen vapor d'aigua que es condesa amb les cendres i origina pluges de fang.

• Hawaià:

• La lava és fluïda, els gasos escassos, el con volcànic de poca alçada i el cràter està en permanent ebullició.
• Les erupcions són tranquil·les, la lava es desborda del cràter i forma extenses colades basàltiques.

• Estrombolià:

• La lava és més espessa que la del hawaià però no tant com la del vulcanià.
• Té forma taps al cràter que surten expulsats en el moment de l'erupció convertits en cendres i bombes.
• La lava al ser més espessa descendeix més lentament per les vessants del con volcànic que són abruptes.

• Peleà:

• La lava és tan espessa que forma una bòveda la qua s'eleva per sobre del cràter.
• Aquesta bòveda es va fent puntiaguda a causa de l'erosió i s'anomena agulla.
• Quan el pes supera la pressió s'esquerda i per les esquerdes surten núvols de gasos ardents molt pesants que baixen per les vessants del con volcànic cremant tot allò que troben al seu pas.

Mont Pelee, França
(abans de l'erupció de 1903)

Volcans més famosos:

• Etna (illa de Sicília, Itàlia):

• Fuji-yama (Tokio, Japó):

• Mauna-loa (Kilawea, Hawaii):

• Krakatoa (Sumatra, Indonèsia): 

• Vulcano (Itàlia): 

• Kilimanjaro (Tanzània, frontera amb Kenya):

• Stromboli (Itàlia):

• Vesubi (Nàpols, Itàlia):

• Kilawea (Hawaii):

• Teide (Illes Canàries, Espanya):

• Muntanya pelada/ Mont Pelee (Illa de Martinica, França):

• Popocatepel (zona central de Mèxic):

Per a més informació:

http://www.xtec.cat/iesbellvitge/volcans/volc_tip.htm

http://www.xtec.cat/~ftrillo/tipus%20volcans.htm

https://ca.wikipedia.org/wiki/Volc%C3%A0

http://www.xtec.cat/~mgomez31/projecte/index.htm

Càncer de mama.

Introducció:

El càncer de mama és un càncer (tumor) que s'inicia a les cèl·lules del pit en dones i, més rarament tot i que també, en homes. A nivell mundial, el càncer de mama és el segon tipus de càncer més freqüent després del càncer de pulmó (10,4% del total de la incidència de càncer, comptats ambdós sexes) i la cinquena causa més comuna de mort per càncer.

Aquest tumor pot créixer de tres maneres:

• Creixement local: el càncer de mama creix per invasió directa, infiltrant altres estructures veïnes com la paret toràcica (músculs i ossos) i la pell.
• Disseminació limfàtica: la xarxa de vasos limfàtics que posseeix la mama permet que el drenatge de la limfa s'efectuï a diversos grups ganglionars. Els ganglis situats a l'aixella (axil·lars) són els més freqüentment afectats, seguits dels situats a l'artèria mamària interna (zona central del tòrax) i els ganglis supraclaviculars (sobre de la clavícula).
• Disseminació hematògena: es realitza a través dels vasos sanguinis preferentment cap als ossos, pulmó, fetge i pell.

Fases (classificació TNM):

El sistema que amb més freqüència es fa servir per a la seva classificació és el TNM. Aquestes sigles fan referència a tres aspectes del càncer:

La T:

Es refereix a la mida del tumor o de la infiltració local del mateix.

Es descriu amb números addicionals del 0 al 4:

• T1 si és igual o inferior a 2 cm
• T2 si està entre 2 i 5 cm
• T3 si és major de 5 cm
• T4 si hi ha expansió cap a la pell o la paret toràcica

La N:

Descriu l'afectació dels ganglis limfàtics.

Es numera de 0 (indica absència) a 3 (N1 si estan afectats d'1 a 3 ganglis, N2 si estan afectats de 4 a 9 ganglis i N3 si el nombre és igual o superior a 10 o bé si els ganglis afectats són a la mamària interna).

La M:

Fa referència a l'afectació o no d'altres òrgans. Es numera 0, en absència de metàstasi, o 1, amb metàstasi.

Prevenció:

El càncer de mama no es pot prevenir, però hi ha estudis recents que semblen demostrar que el risc de patir càncer de mama es pot reduir fent exercici físic de forma regular (almenys 4 hores a la setmana), evitant el sobrepès i l'obesitat després de la menopausa i el consum regular d'alcohol.

A més, s'ha pogut demostrar mitjançant estudis epidemiològics, que l'ús de tractaments hormonals substitutius durant la menopausa s'associa a un increment del risc de patir càncer de mama. El descens de nombre de dones que reben aquest tipus de tractaments substitutius ha coincidit amb un descens proporcional al nombre de casos nous de càncer de mama. Per tant: s'ha d'evitar el tractament hormonal substitutiu després de la menopausa.

Si hi ha una història familiar de càncer de mama és convenient que es demani fer un estudi genètic, que permetrà determinar si s'associa amb una mutació genètica..

En dones amb risc molt elevat de desenvolupar càncer de mama ha diverses opcions terapèutiques. La pacient, juntament amb el seu metge ha valorar els avantatges i inconvenients de cadascuna d'elles i decidir quina opció és la més adequada.

Les possibilitats terapèutiques són les revisions freqüents la mastectomia profilàctica i la quimioprevenció.

Símptomes:

Quan es diagnostica a l'inici de la malaltia és perquè la dona participa en programes de cribratge o s'ha realitzat una mamografia de control, com a seguiment d'un altre problema diferent a la mama.

Els símptomes més freqüents pels quals la dona va al metge són:

• Aparició d'un nòdul a la mama que prèviament no existia.
• D'olor a la mama a la palpació.
• Canvi de mida d'alguna de les mames.
• Irregularitats en el contorn.
• Menor mobilitat d'una de les mames en aixecar els braços.
• Alteració en la pell de la mama com: úlceres, canvis de color i aparició del que s'anomena pell de taronja (pel seu aspecte similar a la pell d'aquesta fruita).
• Canvis en el mugró, com pot ser la retracció del mateix (enfonsament).
• Aparició d'un nòdul a l'aixella.
• Hi ha altres símptomes com són el cansament o el dolor ossi localitzat, que poden aparèixer en les fases més avançades de la malaltia.

Patologia benigna de la mama:

• Les malalties benignes de la mama suposen un ampli ventall de situacions clíniques que poden causar dolor a la mama, tumoració palpable o secreció pel mugró.

• La causa més freqüent de nodularitat i dolor a la mama és l'alteració fibroquística de la mateixa, el que passa aproximadament en el 60% de les dones pre-menopàusiques.

• Les hormones regulen el creixement d'aquesta glàndula, la seva maduració i diferenciació tissular pel que poden influir en el desenvolupament de malalties benignes.

Tipus de tractament:

• Tractament Local: es refereix al tractament dirigit al tumor en el seu lloc d'origen o en alguna localització determinada. La cirurgia i la radioteràpia són exemples.

• Tractament Sistèmic: es refereix al tractament que afecta tot l'organisme. La quimioteràpia i la hormonoteràpia són tractaments sistèmics.

• Tractament Adjuvant: es diu així al tractament sistèmic i / o local administrat després del primer tractament. L'objectiu d'aquest tractament que pretén reduir el risc de tornar a patir càncer de mama.

• Tractament Neo-adjuvant: consisteix a administrar un tractament sistèmic abans d'un tractament local, amb l'objectiu de reduir la mida del tumor abans de la cirurgia.

Per a més informació:

https://ca.wikipedia.org/wiki/C%C3%A0ncer_de_mama

https://www.aecc.es/SobreElCancer/CancerPorLocalizacion/CancerMama/Paginas/cancerdemama.aspx

Alzheimer.

Introducció:

La malaltia de l'Alzheimer és un trastorn cerebral progressiu i irreversible que malmet lentament i destrueix les cèl·lules del cervell, donant lloc a pèrdues de memòria, aptituds del pensament i fins i tot la capacitat per dur a terme les tasques més simples, entre altres funcions cerebral. És el tipus de demència més comuna, representant entre el 50 al 80% dels casos de demència.

Alois Alzheimer

Cal dir que l'Alzheimer no és part d'un envelliment natural i normal, sinó que produeix una sèrie de canvis anormals fent que morin i desgastin les cèl·lules del cervell. La majoria de les persones afectades són gent d'avançada edat. Acostumen a apareixer els primers símptomes després dels 60 anys, tot i que hi ha hagut casos amb gent de 50 anys (inusual).

La malaltia va ser descoberta pel Dr. Alois Alzheimer el 1906 (del qual rep el nom la malaltia). El Dr. Alzheimer va estudiar els canvis que havia patit el teixit cerebral d'una dona anomenada Auguste Deter que havia mort per una anòmala i estranya malaltia mental (pèrdues de memòria, paranoia, comportaments impredictibles, desorientació i problemes en el llenguatge). El Dr. Alzheimer va examinar el seu cervell i va descobrir diverses masses anormals i bonys retorçats de fibres.

Causes:

Encara que avui dia els científics saben que la malaltia de l'Alzheimer implica la destrucció de les cèl·lules del cervell de forma progressiva, es desconeix quina és la raó de la seva eliminació. Igual que altres malalties de tipus crònic, els experts creuen que l'Alzheimer es desenvolupa per múltiples factors.

Factors principals:

a) Edat:

El major factor de risc de la malaltia és l'augment d'edat. Després dels 65 anys d'edat, el risc es duplica cada 5 anys. Després dels 85 anys d'edat, el risc arriba a gairebé el 50%

b) Genètica:

La investigació ha demostrat que aquells que tenen un familiar proper (pares, germans o fills) que pateixen aquesta malaltia són més propensos a que se'ls desenvolupi. Cal dir, que encara que és cert que es té una major proporció a tenir aquesta malaltia, l'Alzheimer no és una malaltia hereditària entesa de la manera clàssica (només en l'1% dels casos s'ha donat d'aquesta manera, a la resta s'ha degut a multifactors). El que s'hereta és un tret genètic de predisposició, només això. D'altra banda, si hi ha més d'un membre a la família amb Alzheimer, el risc a patir-la serà més gran.

Fases (segons la gravetat):

1. Etapa Inicial o Fase 1:

• Es caracteritza per tenir algunes pèrdues de memòria. Aquestes pèrdues de memòria poden passar inadvertides per ser bastant lleus però amb el temps poden interferir en el dia a dia de la persona. 
• Pel que fa al comportament destaquem canvis d'humor i fins i tot empipaments del malalt quan s'adonen que perden el control del que els envoltes. 
• En aquesta fase fan frases més curtes, barregen idees sense relació directa, tenen problemes per trobar paraules, tot i que continuen raonant adequadament.

2. Etapa Intermèdia o Fase 2:

• S'agreuja la situació i ja no hi ha dubte del seu diagnòstic. 
• Disminueix la memòria recent i comencen a produir-se canvis de comportament més acusats: agressivitat, pors, al·lucinacions, ... 
• El pacient passa a ser més dependent, necessitant ajuda per a l'autocura, és incapaç de treballar i es mostra confús amb facilitat, necessitant una supervisió diària de tot el que fa. 
• El llenguatge es comença a veure més afectat: repeteix frases, no les acaba, li costa relacionar i diferenciar conceptes. 
• Comencen a perdre l'equilibri, tenen caigudes espontànies i necessiten ajuda per passejar.

3. Etapa Avançada o Fase 3:

• El pacient depèn completament de terceres persones per a la seva subsistència. Necessita ajuda fins i tot per a les tasques més bàsiques: menjar, netejar-se, moure. 
• La memòria comença a perdre tant la recent com la remota. No reconeixen als seus fills, cònjuges, etc ... 
• El seu comportament és com el d'un nen petit: plora, crida, s'agita, no comprèn una explicació i poden tenir períodes i comportaments desinhibits i agressius. 
• Quant al llenguatge balbucegen. Molts pacients romanen rígids i muts. Els costa controlar els seus esfínters, s'ennueguen, li costa empassar i no controlen els seus gestos. 
• Augmenten les complicacions i riscos derivats d'infeccions, deshidratació, desnutrició, ferides per immobilització, ... A vegades, la causa final de la mort sol estar relacionada amb alguna d'aquestes complicacions.

Representació de les fases de l'Alzheimer.

Com podem veure la malaltia de l'Alzheimer passa per una evolució lenta i progressiva amb lleugers problemes en la primera etapa i acabant amb greus danys cerebrals en les últimes fases.

El temps de vida d'una persona amb Alzheimer varia d'una a una altra, com a mitjana solen viure entre 8-10 anys després del diagnòstic, encara que hi ha ocasions on els pacients poden sobreviure fins a 20 anys. Encara segueixen sense conèixer-se els motius de per què existeixen aquestes diferències en l'esperança de vida dels malalts d'Alzheimer.

Més informació a:

http://www.enciclopediasalud.com/definiciones/enfermedad-de-alzheimer

https://www.nia.nih.gov/espanol/publicaciones/enfermedad-alzheimer

http://www.brightfocus.org/espanol/la-enfermedad-de-alzheimer-y-la-demencia/enfermedad-de-alzheimer-sintomas-y-etapas

https://ca.wikipedia.org/wiki/Malaltia_d%27Alzheimer

http://www.alzfae.org/cuidador/98-alzheimer-faq/fases-alzheimer

Pangea.

Pangea va ser el supercontinent on es van concentrar totes les masses continentals de la Terra fa entre 200 i 250 milions d'anys.

 L'any 1912, el meteoròleg alemany Alfred Wegener va exposar la primera teoria completa de la deriva dels continents. Aquesta teoria explica que el supercontinent original, Pangea, es va fragmentar i les diferents masses de terra es van anar desplaçant fins a la posició actual (i que, ara com ara, continuen desplaçant-se).

Segons l'anomenada teoria de la deriva dels continents en l'era Mesozoica, s'haurien esdevingut els següents successos:

• Durant el Triàsic tardà (fa aproximadament 208 milions d'anys) es va començar a produir el desmembrament de Pangea en tres trossos: Euràsia-Amèrica del Nord, Àfrica-Amèrica del Sud i Antàrtida-Austràlia-Índia. El desenvolupament de l'oceà Pacífic i altres mars va permetre que corrents equatorials es desplacessin cap als pols, i produïssin un escalfament climàtic mundial, amb temperatures més càlides i humides.

• A finals del Juràssic (ara fa al voltant de 144 milions d'anys) es va produir l'obertura de l'oceà Atlàntic, a causa del desenvolupament de la dorsal Atlàntica, mentre que l'oceà Pacífic apareix més definit. 

• A finals del Cretaci (fa uns 65 milions d'anys), els continents ja estaven aproximadament configurats com en l'actualitat. 
• A l'Índia, es van produir extenses erupcions volcàniques que van enfosquir l'atmosfera amb cendres volcàniques. 
• A la península del Yucatán i al golf de Mèxic, va impactar un cometa o un enorme meteorit, amb conseqüències devastadores en tot el planeta. Es van produir tempestes, tsunamis i incendis globals de selves i boscos. La pols còsmica i volcànica, sumades al fum dels incendis, van deixar a la Terra en tenebres, la qual cosa hauria ocasionat l'extinció.

Evolució (fragmentació) en general de Pangea:

Transtorn per dèficit d'atenció (TDAH)

El trastorn per Dèficit d'Atenció amb Hiperactivitat és un trastorn d'origen neurobiològic (amb escassa cantitat de dopamina a les neurones) que es caracteritza per un desenvolupament inadequat d'atenció, hiperactivitat o excés de moviment i impulsivitat o dificultats en el control dels impulsos. S’inicia en la infància, però pot continuar en l’adolescència i l’edat adulta.

Actualment, el TDAH és un dels trastorns psiquiàtrics més prevalents en pediatria. A nivell mundial, s’estima que entre el 3 i el 7% dels nens poden estar afectats. A Espanya, diferents estudis han avaluat la proporció de nens amb TDAH en diferents àrees geogràfiques, que varia entre el 4,57% i 10,81%. 

El TDAH s'ubica en la classificació dels trastorns mentals de l'APA (Associació Americana de Psiquiatria), en l'apartat de trastorns per dèficit d'atenció i comportament pertorbador. D'acord amb aquesta classificació s'estableixen 3 tipus dins el TDAH, segons la presentació del símptoma predominant:

• Tipus amb predomini del dèficit d'atenció.
• Tipus amb predomini de la impulsivitat-hiperactivitat.
• Tipus combinat, on predominen tant símptomes de desatenció com d'impulsivitat-hiperactivitat.

En la classificació estadística internacional de malalties de l'OMS (organització mundial de la salut) , més utilitzada en l'àmbit europeu, el TDAH s'ubica en l'apartat de Trastorn hipercinètic, classificat en quatre categories bàsiques:

• Trastorn de l'activitat i de l'atenció: subdividit en Trastorn de dèficit d'atenció i Síndrome de dèficit d'atenció amb hiperactivitat.
• Trastorn hipercinètic disocial.
• Altres trastorns hipercinètics.
• Trastorn hipercinètic sense especificació.

Símptomes:

• Tipus amb predomini del dèficit d'atenció: 

• Tenen dificultats per mantenir l’atenció en tasques o en el desenvolupament d’activitats lúdiques.
• Eviten comprometre en activitats que requereixen un esforç mental sostingut.
• Poden tenir problemes per prioritzar les tasques, cometen errors per descuit en els deures escolars i altres activitats, ja que no presten prou atenció als detalls.
• No semblen escoltar quan se’ls dirigeix ​​la paraula.
• Es distreuen amb facilitat; solen deixar el que estan fent per atendre a sorolls o fets trivials.
• Els costa seguir instruccions o ordres i no finalitzen les seves tasques.
• Tenen dificultats per organitzar les seves tasques i activitats.
• Són molt oblidadissos en les seves tasques quotidianes.
• Canvien contínuament el focus d’atenció, sense arribar mai l’objectiu final.
• Perden sovint els elements necessaris per a les seves tasques o activitats (llapis, quaderns, joguines, etc.).

• Tipus de predomini de la impulsivitat-hiperactivitat:

• No poden romandre asseguts en situacions que ho requereixen.
  Quan estan asseguts, canvien de postura amb freqüència i mouen els peus i les mans constantment.
• Corren o salten excessivament en situacions inapropiades
• Tenen dificultat per jugar o divertir-se en silenci o tranquil·lament.
• Solen entorpir els assumptes dels altres, toquen coses que no deuen.
• Parlen en excés.
• Actuen abans de pensar.
• Només veuen les conseqüències dels seus actes quan és massa tard i ja han dit o fet alguna cosa fora de lloc, però, no aprenen i tornen a reaccionar de manera irreflexiva.
• Interrompen constantment converses i jocs.
• Solen resistir-se a la disciplina.
• Solen ser poc previsors i obliden planificar.
• No distingeixen el perill, es solen trobat amb activitats perilloses.
• Escassa tolerància a la frustració.

El diagnòstic del TDAH en nens i adolescents s’ha de fer mitjançant: 

• Entrevistes clíniques als pares i al pacient.
• Informació obtinguda de l’escola.
• Revisió d’antecedents familiars i personals
• Exploració física i psicopatològica del pacient.

Tractament:

El tractament és diferent per a cada malalt, tenint en compte la seva gravetat i la família. Normalment es coordinen alhora tractaments de tipus:

• Farmacològic.
• Psicològic.
• Psicopedagògic.

L’objectiu d’aquests tractaments és el de millorar la qualitat de vida dels pacients mitjançant la disminució de símptomes i complicacions del TDAH. 

La medicació redueix els símptomes del TDAH i pot ajudar el nen a utilitzar la seva capacitat natural per concentrar-se, apartar les distraccions i pensar abans d’actuar. Això els fa més receptius a les instruccions i ajuda a millorar les relacions entre nens, pares, professors i companys. A més, potencia l’efecte d’intervencions psicològiques i psicopedagògiques. 

Per a més informació:

http://www.fundacionadana.org/ca/node/33

http://www.xtec.cat/~jcruz/recursos/c_atencio.htm

http://tdahcatalunya.org/que-es-el-tdah/

Creació d'un fòssil manual

Com a treball de l'assignatura de biologia i geologia haviem de crear un fòssil manualment; entre tots els tipus de fòssils jo vaig elegir fer-lo amb àmbar.

Aquest ha sigut el procediment que he seguit:

Materials

• Un insecte (per exemple, una vespa)
• Plastilina
• Un ganivet o un objecte tallant
• Una pedra 
• Un vas de precipitats
• Resina
• Tint 
• Catalitzador
• Cinta de pintor
• Sabó

Procediment

• Envoltem la pedra amb la plastilina. Així agafarà la forma per després quedar-nos amb el motlle de la pedra. 

• Barregem la resina i el catalitzador amb les quantitats especificades en els recipients. En el meu cas, he posat un 90% resina i un 10% catalitzador; ja que cal recordar que el catalitzador només serveix per secar-se més ràpidament. 

• OPTATIU: afegir un tint color àmbar (grogós) per donar un aspecte més semblant al material a imitar.

• Avoquem la barreja en el motlle de la pedra, s'ha de intentar omplir-lo el màxim possible.

• Col·loquem delicadament l'insecte sobre un dels trossos de motlle.

• Ajuntem amb la màxima precisió possible les dos parts de motlle i ho assegurem amb cinta de pintor perquè no es mogui i es pugui secar sense problemes.

• El temps de assecatge del fòssil depen de la barreja i les condicions meteorològiques del lloc on s'ha fet; o sigui que paciència i no treure-hi el motlle abans d'estar segur que està del tot sec (jo vaig esperar una semana).

Resultat final

S'obté una espècie de pedra translúcida grogosa en la qual s'hi pot observar l'insecte col·locat just com nosaltres hem van deixar. 

Els fòssils

Els fòssils són les restes d'organismes o senyals de la seva activitat que van viure un una era anterior a la nostra. Aquestes restes són conservades en roques sedimentàries o de vegades metamòrfiques; i poden patir transformacions o deformacions produint dificultat en el seu estudi. La ciència que s'ocupa de l'estudi dels fòssils és la paleontologia.

Els fòssils més coneguts són les restes d'esquelets, cloques, cuirasses d'animals i impressions de plantes; ja que són els materials que més es conserven al llarg dels segles. No obstant, també es consideren fòssils motlles, petjades de la seva activitat que han quedat en les roques sedimentàries o, fins i tot, el petroli, considerat un fòssil químic.

Podem trobar fòssils de fa molts milions d'anys; per exemple, els fòssils més antics coneguts van ser descoberts a Austràlia Occidental, són d'uns bacteris anaerobis de fa 3.400 milions d'anys.

Tipus de fòssils:

Des d'un punt de vista pràctic es distingeixen:

• microfòssils (visibles al microscopi òptic)

protozous d'una closca calcària

• nanofòssils (visibles al microscopi electrònic)

meteorit marcià

• macrofòssils o megafòssils (visibles a simple vista)

ammonit

Des d'un altre punt de vista es distingeixen:

• Icnofòssils: senyals o rastres que han deixat els organismes en forma de fòssil. Aquestes senyals, sovint es troben acompanyades pel fòssil de l'ésser que les va produir.

Les més comunes són: les senyals de petjades, 

rastres, pistes, senyals de mossegades, esgarrapades, etc.

• Fòssil vivent: qualsevol espècie vivent que guarda una gran semblança amb una espècie coneguda de fòssils.

Els braquiòpodes són un exemple perfecte de "fòssils vivents". 

Lingula és un braquiòpode encara vivent que 

va aparèixer per primer cop fa 500 milions d'anys.

• Resina fósil: (també anomenada ambre) és un polímer natural trobat a mots tipus d'estrats per tot el món. Es tracta de la resina fossilitzada de sabia d'abres de fa milions d'anys. Es presenta en forma de pedres groguenques.

insectes en ambre

• Pseudofòssils: són objectes inorgànics, marques o impressions que per error es poden confondre amb fòssils. Un exemple és quan el manganès cristallitza en dentrites similars a arrels de vegetal.

• Dentrites de manganès:

Processos de fossilització:

• Formació de motlles externs: empremta que deixa la superfície externa en el sediment.
• Ex. closca d'una cloïssa.
• Formació de motlles interns: sediments que es van compactar al forat.
• Ex. caragol.
• Incrustació: es deposita carbonat e calci i queda un motlle amb relleu.
• Ex. falgueres.
• Petrificació o mineralització: només apareix en restes recents.
• Ex. ossos de dinosaure.
• Inclusió en resines vegetals: organismes conservats en substàncies vegetals i mantenen tota la matèria que tienen quan eren vius.
• Ex. insectes conservats en ambre.